Frases d'Epicur

- " De tots els béns que la saviesa procura perquè la vida siga totalment feliç, el major amb escreix és la consecució de l'amistat."
- "No necessitem tant l'ajuda dels nostres amics, com la confiança en aquesta ajuda."
-" La ingratitud de l'ànima fa l'ésser viu àvid de variar els aliments fins a l'infinit."
- " El déu no se l'ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal fàcil de soportar."
- " Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un en mesura els límits mitjançant la reflexió."
- "El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada, i el que perdura en el cos produïx un malestar lleuger."
- " Naixem una sola vegada, ja que no és possible fer-ho dues vegades, i no podem viure eternament. Tu, tanmateix, tot i no ser propietari del teu demà sotmets la teua felicitat a dil·lació. Però la vida es consumeix inútilment en una espera."
- " Compadint-nos dels amics, no amb lamentacions sinó prestant-los ajuda."

Cita Cèlebre

"El temps és curt, la joia és breu."

Josep Maria López Picó

.somnis

Normalment els meus somnis solen ser molt difusos, i de vegades pareix que no tingues significat. Mai puc enrecordar-me'n de tot el somni sencer, de vegades soles em venen a la ment trossos d'ell o el començament del somni i no recorde com acaba.

Somni 1.

Estic en una sala a fosques. Hi ha com una llum que ve des de dalt (pareix ser una bombeta) il·luminant a un xic que està sentat en una cadira. Jo m'acoste a ell, però quan vaig apropant-me, vaig fent-me més petita alhora. Comence a parlar amb ell, a contar-li coses. Ell ni tan sols em mira, roman sentat i comença a fer coses sense fer-me ni cas. Em senc molt ignorada, com si fóra invisible per a ell. M'entra molta ràbia i impotència, i comence a cridar per a que em senca. Però no serveix de res...


Somni 2.


Estic sentada a una platja deserta. Escolte el soroll del mar, les oles quan trenquen a la vora... M'encanta eixe rumor de l'aigua, i eixa olor a sal que es respira a l'ambient. De sobte note unes mans de tacte suau als meus muscles. Em gire. És una persona (no sé si és un xic o una xica, no ho recorde) m'alegre molt de vorela. Comencem a parlar amb total confiança. I ens passem molt de temps allí assegudes mirant el mar i xarrant, com si el temps s'haguera parat de sobte per a nosaltres...


Somni 3.

Estic enmig d'una multitud de gent. Pareix una gran ciutat. La gent va de pressa, alguns parlen pel mòbil, altres miren el rellotge, i la majoria corre, camina ràpid; pareixen estressats i no semblen contents. Jo estic al centre del rebombori i necessite parlar amb algú, pero ningú pareix voler parar-se a escoltarme i a donar-me consell. Aquest somni em recorda a una lletra d'una cançó de Fito: "Muy pocas personas, demasiada gente."

Nova Cançó // Joan Manuel Serrat

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.


J.M. SERRAT - BIOGRAFIA & DISCOGRAFIA

Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943), més conegut senzillament com a Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars, l'obra del qual es desenvolupa indistintament en català i castellà.
Va ser un dels pioners de la Nova Cançó catalana, i formà part de Els Setze Jutges (amb el número tretze), grup de cantants en llengua catalana que tenen com a referent els cantautors francesos (Jacques Brel, Georges Brassens, Léo Ferré...) i que donen una empenta molt important a la llengua catalana durant la dictadura franquista.

	1965

Una guitarra EP


Lletra de la cançó "Una guitarra":

Me la van regalar quan em voltaven
somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven
jo vaig prendre ben fort aquell juguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.

Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi;
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora sempre amb mi.

1966

Ara que tinc vint anys EP

1967

Cançó de matinada EP

La tieta SP

Ara que tinc vint anys LP

1968

El titiritero SP

La, la, la SP

Cançons tradicionals LP

Manuel SP

Per Sant Joan SP

1969

Com ho fa el vent SP

Saps SP

De mica en mica SP

Com ho fa el vent LP

Tu nombre me sabe a yerba SP

La paloma SP

La paloma LP

Dedicado a Antonio Machado, poeta LP

La saeta SP

Mare Lola EP

Penélope SP

1970

Serrat 4 LP

Como un gorrión SP

Conillet de vellut SP

Quasi una dona SP

Señora SP

Mi niñez LP

1971

Mediterráneo LP

Qué va a ser de ti SP

1972

Miguel Hernández LP

Cançons tradicionals EP

1973

Per al meu amic LP


1974

Canción Infantil LP

Canción Infantil SP

Edurne SP

1975

Para Piel de manzana LP

1977

Res no és mesquí LP

1978

1978 LP

1980

Tal com raja LP

Encontre LP

1981

En tránsito LP

Álbum de Oro LP

Serrat 12 anys LP

1983

Cada loco con su tema LP

1984

Fa vint anys que tinc vint anys LP

En directo LP

1985

El Sur también existe LP

1986

Sinceramente teu LP

1987

Bienaventurados LP

1989

Material Sensible LP

1992

Utopía CD

1994

Nadie es perfecto CD

1996

Banda sonora d'un temps, d'un país CD

El gusto es nuestro CD

1997

Liliana, Historia de Babar y Viaje a la Luna CD

1998

Sombras de la China CD

2000

Cansiones CD

2002

Versos en la boca CD

2003

Serrat Sinfónico CD

2006

Mô CD

El surrealisme

Moviment artístic i literari sorgit a França A la primera meitat del segle XX, el 1924, va aparèixer el primer manifest surrealista, entorn de la personalitat del poeta André Breton, a París.
Aparegut a França el 1924 afectà primordialment la poesia i la pintura, però també la prosa, el teatre, el cinema i l'escultura. Va sorgir per tant com un moviment poètic, en el qual pintura i escultura es conceben com conseqüències plàstiques de la poesia.

Aviat, es van distingir dues maneres de fer art surrealista:

Per una banda, els pintors que seguien defensant l'automatisme com a mecanisme lliure de la intervenció de la raó; entre els artistes més destacats estan Joan Miró i André Masson.

1) Cifres i conestelacions enamorades d'una dona - Joan Miró


D'una altra, cada vegada va adquirir més força l'opinió de qui creien que la figuració naturalista podia ser un recurs igual de vàlid. Salvador Dalí duria al límit el poder de la figuració; però també, René Magritte, Paul Delvaux o Yves Tanguy, aquest últim més interessat en les formes viscoses, líquides.

El surrealisme sorgeix com una resposta dialèctica a la destrucció implantada pels dadaístes.
Durant les seves pràctiques com a mèdic, Breton havia estudiat i posat a la pràctica les teories de Freud (psicoanàlisi) sobre l'inconscient. D'elles extreu una nova proposta ètica i estètica.
En 1925, amb l'adhesió al Partit Comunista per part de Breton, El Surrealisme es posa al servei de la Revolució. Aragó, Buñuel, Dalí, Elouard, Max Ernst, Yves Tanguy i Tristán Tzara, entre uns altres, es declaren partidaris de Breton.


2) El fill de l'home - René Magritt


Per la seva banda, Arp i Miró, encara que no compartien la decisió política presa per Breton, continuaven participant amb interès en les exposicions surrealistes. Poc després, es van incorporar Magritte (1930), Masson (1931), Giacometti i Brauner, en 1933, i també, Matta, que coneix a Breton en 1937 per mediació de Dalí, i Lam; el moviment es va fer internacional apareixent grups surrealistes als Estats Units, Dinamarca, Londres, Txecoslovàquia i Japó.

Des d'aquest moment, s'obrirà una disputa, sovint agra, entre aquells surrealistes que conceben el surrealisme com un moviment purament artístic, rebutjant la supeditación al comunisme, i els que acompanyen a Breton, en el seu gir cap a l'esquerra. En 1929, Breton publica el Segon Manifest Surrealista, en el qual condemna entre altres intel·lectuals als artistes Masson i Picabia. En 1936, expulsen a Dalí per les seves tendències feixistes i a Paul Eluard.

Pablo Picasso es va aliar amb el moviment surrealista en 1925; Breton declarava aquest acostament de Picasso qualificant-lo de "...surrealista dintre del cubisme...". Es consideren surrealistes les obres del període Dinard (1928-1930), que Picasso combina el monstruós i el sublim en la composició de figures mig màquines mig monstres d'aspecte gegantesc i de vegades terrorífic.

3) Somni - Man Ray

En 1938, Breton signa a Mèxic juntament amb Lleó Trotski i Diego Rivera, el Manifest per un Art Revolucionari Independent. També, va tenir lloc a París l'Exposició Internacional del Surrealisme que va marcar l'apogeu d'aquest moviment abans de la guerra. Van participar entre uns altres, Marcel Duchamp, Arp, Dalí, Ernst, Masson, Man Ray, Óscar Domínguez i Meret Oppenheim.

Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, els surrealistes es dispersen, alguns d'ells (Breton, Ernst, Masson) abandonen París i es traslladen als Estats Units, on sembren el germen per als futurs moviments americans de postguerra: Expressionisme Abstracte i Pop Art.

La seva durada és certament molt extensa, des de 1924 fins al final de la Segona Guerra Mundial. A més, la seva capacitat de promoció va ser excepcional, es van celebrar exposicions en tot el món.
Artistes surrealistes: Joan Miró, Hans Arp, Magritte, Masson, Giacometti, Marx Ernst, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, Man Ray.



Les característiques d’aquest moviment són :
- Pur automatisme psíquic, per mitjà del qual s'intenta expressar, verbalment o per escrit, o de qualsevol altra manera, el procés real del pensament. El dictat del pensament, lliure de qualsevol control de la raó, independent de preocupacions morals o estètiques.
- Utilitzen la part irracional i inconscient com a elements essencials de l'art. Proposa traslladar les imatges de l’inconscient a l'esfera de l'art per mitjà d'un exercici mental lliure, sense la participació de la consciència.
- Tècniques surrealistes: L'art surrealista va investigar noves tècniques, com: el frottage (dibuixos compostos pel frec de superfícies rugoses contra el paper o el llenç), la decalcomania, el grattage (aplicar gouache negre sobre un paper el qual es col·loca damunt d'altra fulla sobre la qual s'exerceix una lleugera pressió, després es desenganxen abans que s'assequin) , el cadàver exquisit (diversos artistes dibuixaven les diferents parts d'una figura o d'un text sense veure el que l'anterior havia fet passant-se el paper doblegat) , o la pintura automática. Van estendre a la tècnica del collage, afegir objectes incongruents, com en els poemes visibles de Max Ernst.

Temes principals del surrealisme: els artistes van anar buscant en les fonts de la repressió psicològica : somnis, sexualitat, etc. I la repressió social. Dalí utilitzava imatges preses dels somnis.

4) Rostre de formigues - Salvador Dalí

Sigmund Freud

Sigmund Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939) fou un neuròleg austríac , que va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria i en la neurosi.

Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran daltabaix a la Viena del segle XIX i el debat avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i criticades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics. Com a exemple, en una critica de l'any 2003, els seguidors de Sigmund Freud el van considerar «...un gran científic de la medicina que descobrí importants veritats sobre la psicologia humana...», mentre que d'altres (especialment de camps de la competència com la psiquiatria) el veuen com «...un filòsof visionari que va replantejar la natura humana i ens va ajudar a fer fora tabús, però les seves teories, divulgades com a ciència, ensopegaren en un examen minuciós».

Anna Freud, filla de Freud, també fou una destacada psicoanalista, particularment en el camp dels nens i el desenvolupament psicològic.

Morí a Londres el 1939.

Freud ha innovat en dos camps. Simultàniament, va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar a persones malaltes mentals. Molta gent afirma estar influenciada per un però no per l'altre camp.

Probablement la contribució més significativa que Freud ha fet al pensament modern es el seu concepte de l'inconscient. Durant el segle XIX el pensament predominant a Occident fou el positivisme, que afirmava que les persones podien acumular coneixements reals sobre si mateixos i del món que els envolta, i exercir control sobre ambdós per mitjà de la raó. Freud, però, suggerí que aquestes afirmacions eren falses, ja que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en capes o nivells i hi havia pensaments que circulaven «sota la superfície». Els somnis, anomenats «el camí a l'inconscient», proporcionaven el millor exemple de la nostra vida inconscient, i al llibre "La interpretació dels somnis" Freud explicà l'argument de l'existència de l'inconscient i, també, desenvolupà un mètode per a aconseguir l'accés a ell.

El preconscient fou descrit com la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç. El terme subconscient és utilitzat popularment, encara que actualment ja no forma part de la terminologia psicoanalítica. Fins i tot, els encara nombrosos seguidors del punt de vista purament positivista i racionalista, inclosos molts que rebutjaven altres elements del treball de Freud, accepten l'afirmació que parteix de què la ment és inconscient, i que les persones sovint actuen per raons de les que no són conscients.

La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-ho. Aquests pensaments i sentiments —i els records associats a ells— no poden, segons sostenia Freud, ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors arriben a formar part de l'inconscient.

Encara que més tard Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient (és a dir, no ocorria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients). Freud va suposar que les repressions de les persones estaven determinades en part pel seu inconscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió.

Freud buscà una explicació de com operava l'inconscient proposant que tenia una particular estructura. Proposà que l'inconscient estava dividit en tres parts: el Jo, l'Alló i el Superjo.

COMPLEX D’ÈDIP:

Planteja la idea que, durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals) segons Freud aquesta experiència es viu entre els 3 i 5 anys d’edat, aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. El nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té a la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa ja que el nen sap que no està bé odiar el pare. Experimenta un resorgiment en la pubertat i és superat, amb major o menor èxit, dins d’un tipus particular d’elecció de l’objecte. Aquest conflicte també es resol mitjançant la identificació, en què el nen adopta característiques del pare.

COMPLEX D'ELECTRA:

És igual que el complex d’Èdip però en compte de produïr-se a un nen, es produïx a una nena: es forma una relació triangular (mare, nena, pare). La nena s'enamora del pare i veu a la mare com una contrincant. Els sentiments d'oposició es viuen amb contradicció amb els sentiments d'estima. Aquesta ambivalència de sentiments s'ha de resoldre necessàriament i l'ha de guanyar l'amor. La mare ha de dir a la filla “que aquell home és seu”. Aquest és el primer rebuig. La nena se sent malament per haver odiat la mare. Aquest sentir-se malament és el sentit de culpa: la base de la consciència moral. No hi ha consciència moral sense sentit de culpa. Ja que si jo no em sento culpable al trencar una norma vol dir que no la reconeixo com a tal. El psicòtic és el que no té sentit de culpa.

Per compensar el sentit de culpa idealitzem la mare. En l'adolescència trenquem aquesta idealització perquè en el lloc de la idealització (el matar la mare) m'he de trobar a mi mateix.