Era com l'oxigen que unflava els teus pulmons d'ilusions.
Eres com l'arena que s'escapava entre els dits.
Érem com aigua dolça en el mar.
Sóc com l'huracà que et refresca en dies de sol.
Ets com el fang que soterra les meues esperances.
Som com una boira que sense adonar-se va disipant-se.
Seré com una ventada que mai menejarà la pedra.
Seràs com el planeta que s'allunya de la seua òrbita.
Serem com un xiulit que al final acabarà per no sentir-se.
M.
dijous, de novembre 13, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
