[Siluetas] nocturnas.

Siluetas en la playa
que se mueven al compás de las olas .

Siluetas en la oscuridad
que corren y se confunden con el viento .

Siluetas en la arena
que se construyen mientras juegan a ser arquitectos con sus cuerpos .

Siluetas en la boca
que danzan y se enredan solas .

Siluetas en la noche
que sueñan , vuelan , bailan , aman .

Siluetas efímeras
que en el amanecer de un nuevo día desaparecen . . .


M.

Mirada dulce como los caramelos que cogemos de las carrozas. Mis preferidos son los naranjas y los verdes; a ella le gustan los amarillos y los rojos. Rojo, rojo pasión como su camiseta. Pasión, eso es lo que ella transmite cuando jugamos y saltamos encima de la cama.
Me encanta su pelo. Me recuerda a Amélie, me transmite nostalgia, momentos aún no vividos, lugares por visitar, París...
Esa naricita redonda que roza la mia grandota cuando nos besamos como los esquimales.

.M

*

-¿Puedes ver las estrellas?
- ¿Cómo dices? ¡Pero si es de día!
- Lo sé. ¿Y eso qué importa?
- ¿No entiendes que las estrellas sólo se pueden ver de noche? Ahora la luz del Sol nos impide verlas.
- Te equivocas. Yo siempre que miro al cielo veo estrellas, sean las 12 de la noche o las 6 de la tarde, esté aquí o en el pueblo más perdido de Rusia. De hecho ahora las estoy viendo. ¡Y cómo brillan!
- ...
- Nena, todo existe si está en tu imaginación. No dejes que esa llama que vive en tu cabeza se apague. Ten cuidado con las ráfagas de conocimiento que de vez en cuando soplan los mayores.
- ¿Tu crees?
- Tu tan sólo imagina y disfruta . . .

.M

La música sale de los altavoces, veloz como el viento, y llega a tus oidos en forma de confetti de colores y libélulas traviesas para acariciarlos y darles pequeños mordiscos haciéndote cosquillas.



.M

fusión.palabras.sonidos.gestos.colores.blanco.negro.soñar.
querer.vomitar.sentimientos.pensamientos.dos.tu.yo.nadie.
todos.ayer.mañana.jamás.fusión.

Mapa para un mundo inventado.

Hagamos un mundo, mano a mano. Tu y yo. Solos. Nadie más.
Y los días de lluvia que llueva tan fuerte que tiemblen los cristales, tendremos un sitio donde cobijarnos. Juntar nuestros labios como cintas adhesivas. Tocarnos. Acariciarnos. Besarnos a un ritmo tan lento que se haga frenético. Hundirnos en un océano de amor. Fusionar nuestros cuerpos, que parezcan sólo uno. Cambiemos el resultado de una simple suma. Que 1+1 sea 1 y no 2 como todo el mundo cree. Y al final de todo, olvidar que hay más mundos aparte de este.

.M

PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

Construït entre 1905 i 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner com a seu de l’Orfeó Català i sufragat per subscripció popular, constitueix un patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història. A més, la seva Sala de Concerts −una de les més singulars del món− ha estat durant cent anys l’escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional de la ciutat de Barcelona. Situat al barri de Sant Pere de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domenech i Muntaner, un dels màxims representants del modernisme català. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica. Al 1997 la UNESCO va incloure l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.



L'arquitectura de Domènech i Montaner és de gran qualitat i originalitat, ressaltat d'una banda en l'estructura de ferro que permet la planta lliure tancada per vidre, i de l'altra la integració a l'arquitectura de les arts aplicades. Dues decisions arquitectòniques demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum.


La segona, va ser la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per oficines de l'Orfeó. A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre.



Primeres estrenes:

• 
  
• 1908 Glossa de Felip Pedrell, Dante, poema simfònic d'Enric Granados
• 1911 El primer llibre de la suite de piano Goyescas d'Enric Granados, i els seus Allegro de concierto i Cant de les estrelles; Azulejos, preludi per piano d'Isaac Albéniz, acabat per Enric Granados.
• 1914 Tonadillas, cicle de cançons d'Enric Granados.
• 1915 El pelele, peça per a piano d'Enric Granados (el 1913 havia estrenat una improvisació sobre el tema de l'obra al Teatre Principal de Terrassa).
• 1921 Vistes al mar, quartet de corda d'Eduard Toldrà

El Palau és la seu social de l'Orfeó Català: des de la inauguració, hi ha ofert els seus concerts. A més, l'any 1990 es va crear també com a formació resident el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i més tard, el 1999, l'Escola Coral de l'Orfeó Català on es proporciona la formació musical dels components de l'orfeó.

El Palau va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau ("fer un Palau") va ser una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., hi ha cantat.

Durant alguns anys també s'hi van representar amb una certa freqüència obres de teatre -sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar-se en altres locals.