PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

Construït entre 1905 i 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner com a seu de l’Orfeó Català i sufragat per subscripció popular, constitueix un patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s’identifica amb la seva història. A més, la seva Sala de Concerts −una de les més singulars del món− ha estat durant cent anys l’escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional de la ciutat de Barcelona. Situat al barri de Sant Pere de Barcelona. Va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domenech i Muntaner, un dels màxims representants del modernisme català. L'auditori va ser destinat a concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants. Actualment continua complint totes aquestes funcions, tant a l'àmbit de la música clàssica. Al 1997 la UNESCO va incloure l'edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.



L'arquitectura de Domènech i Montaner és de gran qualitat i originalitat, ressaltat d'una banda en l'estructura de ferro que permet la planta lliure tancada per vidre, i de l'altra la integració a l'arquitectura de les arts aplicades. Dues decisions arquitectòniques demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum.


La segona, va ser la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per oficines de l'Orfeó. A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre.



Primeres estrenes:

• 
  
• 1908 Glossa de Felip Pedrell, Dante, poema simfònic d'Enric Granados
• 1911 El primer llibre de la suite de piano Goyescas d'Enric Granados, i els seus Allegro de concierto i Cant de les estrelles; Azulejos, preludi per piano d'Isaac Albéniz, acabat per Enric Granados.
• 1914 Tonadillas, cicle de cançons d'Enric Granados.
• 1915 El pelele, peça per a piano d'Enric Granados (el 1913 havia estrenat una improvisació sobre el tema de l'obra al Teatre Principal de Terrassa).
• 1921 Vistes al mar, quartet de corda d'Eduard Toldrà

El Palau és la seu social de l'Orfeó Català: des de la inauguració, hi ha ofert els seus concerts. A més, l'any 1990 es va crear també com a formació resident el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i més tard, el 1999, l'Escola Coral de l'Orfeó Català on es proporciona la formació musical dels components de l'orfeó.

El Palau va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau ("fer un Palau") va ser una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., hi ha cantat.

Durant alguns anys també s'hi van representar amb una certa freqüència obres de teatre -sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar-se en altres locals.

Crítica de "Desayuno con diamantes"

Lluny del glamourós títol, l’argument de “Desayuno con diamantes” gira entre dos personatges marginals: una xica de moral dubtosa anomenada Holly i de Paul, un estafador que viu pel morro dels diners de la seua amant. Holly, interpretada per Audrey Hepburn, és una dona jove de la moderna burgesia de Nova York, que va de festa en festa fins a altes hores de la matinada, buscant un home ric que la puga mantindre. Paul, al qui dona vida George Peppard, és un escriptor que soles ha publicat un llibre (ara, en la pel·lícula, la seua màquina d’escriure ni tan sols té tinta). Com no té diners ni en guanya, és la seua amant, rica i algo major que ell, la que el manté i li dóna diners quan els necessita. Quan Paul es muda a l’apartament situat dalt del de Holly, es coneixen els dos i es fan amics. Comencen a tindre una amistat especial i molt tendra.

Audrey interpreta a Holly, una dona que no vol lligar-se a res, ninguna cosa que la comprometa. Té un carácter amoral i melcancòlic, és d’esperit lliure que duu una vida algo freda en busca de la felicitat. És algo enamoradissa i molt excèntrica, una d’estes persones que no saben el que volen. En definitiva, una jove bohemia i sumament encantadora. Viu en companyia del seua gat, al que crida “Gato”. Té com una doble vida, ja que en la seua vida real es diu Lullaby.

A mi personalment m’agrada moltíssim aquesta pel·licula. Està plena d’imatges que es queden grabades a la retina per a sempre. I la banda sonora no es queda enrere. La magnífica cançó “Moon River” és un mite dins del sèptim art.

Considere que hi ha molts moments bons, com el del principi del film, on es veu a la sempre elegant Audrey, enfundada en un vestit negre preciós de Givenchy, desdejunant davant de l’escaparate de Tiffany’s, o al final on es troben els dos personatges principals buscant al gat baix de la pluja i on acaben fonent-se en una besada llarga i apasionada.

“Desayuno con diamantes” és una pel·licula tendra, romántica, preciosa, emocionant, divertida, única i realment meravellosa. Per tant convide als amants del cine clàssic i a tots els cinèfils a disfrutar d’ella.

Carl Gustav Jung

Carl Gustav Jung era metge, psiquiatra, psicòleg i assagista suís, i va ser una figura clau en l'etapa inicial de la psicoanàlisi; posteriorment, fundador de l'escola de Psicologia analítica (també anomenada Psicologia dels Complexos i Psicologia profunda).

Se'l relaciona sovint amb Sigmund Freud, el qual va ser col·laborador d'ell en els seus inicis. Carl Jung va ser un dels pioners de la psicologia profunda, i un dels estudiosos d'aquesta disciplina més llegits en el segle vint. El seu estudi teòric i clínic, va emfatitzar la connexió funcional entre l'estructura de la psique i la dels seus productes (és a dir, les seves manifestacions culturals). Això el va impulsar a incorporar en la seva metodologia nocions procedents de l'antropologia, l'alquímia, els somnis, l'art, la mitologia, la religió i la filosofia.

Carl Jung no va ser el primer en dedicar-se a l'estudi de l'activitat onírica. No obstant això, les seves contribucions a l'anàlisi dels somnis van ser molt extenses i molt influents. Va escriure una prolífica obra. Encara que, durant gran part de la seva vida, centrà el seu treball en la formulació de teories psicològiques, i en la pràctica clínica, també aprofundí en altres camps de les humanitats: des de l'estudi comparatiu de les religions, la filosofia i la sociologia, fins a la crítica de l'art i la literatura.

Psicologia junguiana

Freqüentment es parla de la psicoanàlisi junguiana, però la denominació més correcta per referir aquesta teoria i la seva metodologia és la Psicologia analítica o dels complexos. Encara que Jung era poc inclinat a fundar una escola de psicologia —se li atribueix la frase: Gràcies a déu, sóc Jung; no un junguià—, de fet, va desenvolupar un estil distintiu en la forma d'estudiar el comportament humà. Des dels seus primers anys, treballant en un hospital suís amb pacients psicòtics, i col·laborant amb Sigmund Freud i la comunitat psicoanalítica, va poder apreciar de prop la complexitat de les malalties mentals. Fascinat per tals experiències (i estimulat per les vicissituds de la seva vida personal) va dedicar la seva obra a l'exploració d'aquestes temàtiques.

D'acord amb la seva postura, per captar totalment l'estructura i funció del psiquisme, era vital que la psicologia annexés el mètode experimental (heretat de les ciències naturals), les troballes proveïdes per les ciències humanes. El mite, els somnis i les psicopatologies constituirien un espectre de continuïtat, manifestant in vivo trets singulars, que operen sistemàticament en les profunditats de la vida anímica inconscient. No obstant això, per Jung, l'inconscient per se és, per definició, incognoscible. L'inconscient és necessàriament inconscient— ironitzava. D'acord amb això, només podria ser après per mitjà de les seves manifestacions.

Tals manifestacions remeten, segons la seva hipòtesi, a determinats patrons, els quals va anomenar arquetips. Jung va arribar a comparar els arquetips amb el que en etologia es denomina patró de comportament (o pauta de comportament), extrapolant aquest concepte, des del camp dels instints a la complexitat de la conducta humana finalista.Els arquetips modelarien la forma que la consciència humana pogués experimentar el món i percebre's; a més, durien implícits la matriu de respostes possibles que és factible observar, en un moment determinat, en la conducta particular d'un subjecte. En aquest sentit, Jung sostenia que els arquetips actuen en tots els homes, el que li va permetre postular l'existència d'un inconscient col·lectiu.


Frases

• "A un home pots llevar-li els seus déus, però només per a donar-li uns altres a canvi"

• "D'una manera o una altra som parts d'una sola ment que tot ho abasta, un únic 'gran home'"

• "El món dels déus i esperits no és 'res més' que el col·lectiu inconscient dintre de mi"

• "La sabata que li va justa a un home li estreny a un altre; no hi ha recepta per a la vida que funcioni en tots els casos"

• "La cristianitat dorm i ha omès desenvolupar el seu mite durant diversos segles (...) El nostre mite s'ha tornat mut i no dóna respostes"

Gauche Divine

La gauche divine (divina esquerra) va ser un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra que es va estendre a la Barcelona dels anys seixanta i començaments dels setanta.

La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana.

L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine a les pàgines del periòdic TeleExpres l'any 1969.

Entre d'altres en formaren part, Teresa Gimpera, Oriol Bohigas, Gonzalo Herralde, Oriol Regàs, Rosa Regàs i Pagès, Colita, Terenci Moix, Anna Maria Moix i Meseguer, Guillermina Motta, Beatriz de Moura, Jaume Perich i Escala, Xavier Miserachs, Josep Maria Carandell, Ricardo Bofill, Félix de Azúa, Elsa Peretti i Serena Vergano.

La gauche divine va estar lligada al moviment cinematogràfic anomenat Escola de Barcelona.

Frases d'Epicur

- " De tots els béns que la saviesa procura perquè la vida siga totalment feliç, el major amb escreix és la consecució de l'amistat."
- "No necessitem tant l'ajuda dels nostres amics, com la confiança en aquesta ajuda."
-" La ingratitud de l'ànima fa l'ésser viu àvid de variar els aliments fins a l'infinit."
- " El déu no se l'ha de témer; la mort és insensible; el bé és fàcil de procurar; el mal fàcil de soportar."
- " Un temps il·limitat i un temps limitat contenen el mateix plaer, si un en mesura els límits mitjançant la reflexió."
- "El dolor que entranya un sofriment intens és de curta durada, i el que perdura en el cos produïx un malestar lleuger."
- " Naixem una sola vegada, ja que no és possible fer-ho dues vegades, i no podem viure eternament. Tu, tanmateix, tot i no ser propietari del teu demà sotmets la teua felicitat a dil·lació. Però la vida es consumeix inútilment en una espera."
- " Compadint-nos dels amics, no amb lamentacions sinó prestant-los ajuda."

Cita Cèlebre

"El temps és curt, la joia és breu."

Josep Maria López Picó

.somnis

Normalment els meus somnis solen ser molt difusos, i de vegades pareix que no tingues significat. Mai puc enrecordar-me'n de tot el somni sencer, de vegades soles em venen a la ment trossos d'ell o el començament del somni i no recorde com acaba.

Somni 1.

Estic en una sala a fosques. Hi ha com una llum que ve des de dalt (pareix ser una bombeta) il·luminant a un xic que està sentat en una cadira. Jo m'acoste a ell, però quan vaig apropant-me, vaig fent-me més petita alhora. Comence a parlar amb ell, a contar-li coses. Ell ni tan sols em mira, roman sentat i comença a fer coses sense fer-me ni cas. Em senc molt ignorada, com si fóra invisible per a ell. M'entra molta ràbia i impotència, i comence a cridar per a que em senca. Però no serveix de res...


Somni 2.


Estic sentada a una platja deserta. Escolte el soroll del mar, les oles quan trenquen a la vora... M'encanta eixe rumor de l'aigua, i eixa olor a sal que es respira a l'ambient. De sobte note unes mans de tacte suau als meus muscles. Em gire. És una persona (no sé si és un xic o una xica, no ho recorde) m'alegre molt de vorela. Comencem a parlar amb total confiança. I ens passem molt de temps allí assegudes mirant el mar i xarrant, com si el temps s'haguera parat de sobte per a nosaltres...


Somni 3.

Estic enmig d'una multitud de gent. Pareix una gran ciutat. La gent va de pressa, alguns parlen pel mòbil, altres miren el rellotge, i la majoria corre, camina ràpid; pareixen estressats i no semblen contents. Jo estic al centre del rebombori i necessite parlar amb algú, pero ningú pareix voler parar-se a escoltarme i a donar-me consell. Aquest somni em recorda a una lletra d'una cançó de Fito: "Muy pocas personas, demasiada gente."