El Palau va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau ("fer un Palau") va ser una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., hi ha cantat.
Durant alguns anys també s'hi van representar amb una certa freqüència obres de teatre -sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar-se en altres locals.
ncantadora. Viu en companyia del seua gat, al que crida “Gato”. Té com una doble vida, ja que en la seua vida real es diu Lullaby.
urals). Això el va impulsar a incorporar en la seva metodologia nocions procedents de l'antropologia, l'alquímia, els somnis, l'art, la mitologia, la religió i la filosofia.
La gauche divine (divina esquerra) va ser un moviment d'intel·lectuals i artistes d'esquerra que es va estendre a la Barcelona dels anys seixanta i començaments dels setanta.
La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes altes de la capital catalana.
L'escriptor i periodista Joan de Sagarra va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine a les pàgines del periòdic TeleExpres l'any 1969.
Entre d'altres en formaren part, Teresa Gimpera, Oriol Bohigas, Gonzalo Herralde, Oriol Regàs, Rosa Regàs i Pagès, Colita, Terenci Moix, Anna Maria Moix i Meseguer, Guillermina Motta, Beatriz de Moura, Jaume Perich i Escala, Xavier Miserachs, Josep Maria Carandell, Ricardo Bofill, Félix de Azúa, Elsa Peretti i Serena Vergano.
La gauche divine va estar lligada al moviment cinematogràfic anomenat Escola de Barcelona.
|
1) Cifres i conestelacions enamorades d'una dona - Joan Miró
2) El fill de l'home - René Magritt
4) Rostre de formigues - Salvador Dalí
Sigmund Freud (6 de maig de 1856 - 23 de setembre de 1939) fou un neuròleg austríac , que va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria i en la neurosi.
Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran daltabaix a la Viena del segle XIX i el debat avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i criticades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics. Com a exemple, en una critica de l'any 2003, els seguidors de Sigmund Freud el van considerar «...un gran científic de la medicina que descobrí importants veritats sobre la psicologia humana...», mentre que d'altres (especialment de camps de la competència com la psiquiatria) el veuen com «...un filòsof visionari que va replantejar la natura humana i ens va ajudar a fer fora tabús, però les seves teories, divulgades com a ciència, ensopegaren en un examen minuciós».
Anna Freud, filla de Freud, també fou una destacada psicoanalista, particularment en el camp dels nens i el desenvolupament psicològic.
Morí a Londres el 1939.
Freud ha innovat en dos camps. Simultàniament, va desenvolupar una teoria de la ment i la conducta humana, i una tècnica terapèutica per a ajudar a persones malaltes mentals. Molta gent afirma estar influenciada per un però no per l'altre camp.
Probablement la contribució més significativa que Freud ha fet al pensament modern es el seu concepte de l'inconscient. Durant el segle XIX el pensament predominant a Occident fou el positivisme, que afirmava que les persones podien acumular coneixements reals sobre si mateixos i del món que els envolta, i exercir control sobre ambdós per mitjà de la raó. Freud, però, suggerí que aquestes afirmacions eren falses, ja que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments, i sovint actuem per raons que no tenen res a veure amb el que pensem. El concepte d'inconscient fou revolucionari i proposava que la ment es dividia en capes o nivells i hi havia pensaments que circulaven «sota la superfície». Els somnis, anomenats «el camí a l'inconscient», proporcionaven el millor exemple de la nostra vida inconscient, i al llibre "La interpretació dels somnis" Freud explicà l'argument de l'existència de l'inconscient i, també, desenvolupà un mètode per a aconseguir l'accés a ell.
El preconscient fou descrit com la capa entre el conscient i l'inconscient, a la qual podem tenir accés amb una mica d'esforç. El terme subconscient és utilitzat popularment, encara que actualment ja no forma part de la terminologia psicoanalítica. Fins i tot, els encara nombrosos seguidors del punt de vista purament positivista i racionalista, inclosos molts que rebutjaven altres elements del treball de Freud, accepten l'afirmació que parteix de què la ment és inconscient, i que les persones sovint actuen per raons de les que no són conscients.
La repressió té gran importància en el coneixement de l'inconscient. D'acord amb Freud, les persones sovint experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden aguantar-ho. Aquests pensaments i sentiments —i els records associats a ells— no poden, segons sostenia Freud, ser expulsats de la ment, però poden ser expulsats del conscient. Llavors arriben a formar part de l'inconscient.
Encara que més tard Freud intentà trobar patrons de repressió entre els seus pacients que esdevinguessin un model general per la ment, observà que els seus diferents pacients reprimien fets diferents. A més, Freud observà que el procés de la repressió és, en si mateix, un acte no conscient (és a dir, no ocorria a través de la intenció dels pensaments o sentiments conscients). Freud va suposar que les repressions de les persones estaven determinades en part pel seu inconscient. En altres paraules, l'inconscient era a la vegada causa i efecte de la repressió.
Freud buscà una explicació de com operava l'inconscient proposant que tenia una particular estructura. Proposà que l'inconscient estava dividit en tres parts: el Jo, l'Alló i el Superjo.
COMPLEX D’ÈDIP:
Planteja la idea que, durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals) segons Freud aquesta experiència es viu entre els 3 i 5 anys d’edat, aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. El nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té a la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa ja que el nen sap que no està bé odiar el pare. Experimenta un resorgiment en la pubertat i és superat, amb major o menor èxit, dins d’un tipus particular d’elecció de l’objecte. Aquest conflicte també es resol mitjançant la identificació, en què el nen adopta característiques del pare.
COMPLEX D'ELECTRA:
És igual que el complex d’Èdip però en compte de produïr-se a un nen, es produïx a una nena: es forma una relació triangular (mare, nena, pare). La nena s'enamora del pare i veu a la mare com una contrincant. Els sentiments d'oposició es viuen amb contradicció amb els sentiments d'estima. Aquesta ambivalència de sentiments s'ha de resoldre necessàriament i l'ha de guanyar l'amor. La mare ha de dir a la filla “que aquell home és seu”. Aquest és el primer rebuig. La nena se sent malament per haver odiat la mare. Aquest sentir-se malament és el sentit de culpa: la base de la consciència moral. No hi ha consciència moral sense sentit de culpa. Ja que si jo no em sento culpable al trencar una norma vol dir que no la reconeixo com a tal. El psicòtic és el que no té sentit de culpa.
Per compensar el sentit de culpa idealitzem la mare. En l'adolescència trenquem aquesta idealització perquè en el lloc de la idealització (el matar la mare) m'he de trobar a mi mateix.
